Mentiria si digués que vaig néixer amb un llibre sota el braç. De fet, vaig començar a llegir amb certa continuïtat per una noia, que és pel que es fan les coses que valen la pena. Ella treballava en una joieria que li deixava prou temps per anar passant pàgines a un ritme desesperant i jo intentava estar a l'alçada per tenir alguna cosa de què parlar i tot el que ve després (fins aquí, els versos propis de cançons de Manel).
El cas és que he agafat el costum de comprar llibres en tandes de tres. Com el mercat ofereix molta merda i jo sempre he tingut una punteria de pena em deixo sense acabar una mitjana d'1,5 llibres per tongada...un desastre. Però l'última vegada vaig fer un "pleno al 15", que les loteries de l'estat premien amb milions d'euros i jo amb una entrada a aquest -cada vegada més abandonat, blog. De veritat...llegiu-los:
- Irse a Madrid: Manuel Jabois és un desgraciat. Aquest és l'adjectiu que utilitzem a Rubí per expressar admiració cap a una persona. Portava anys convençut de que el millor articulista del país era Enric González, però ja no ho tinc tan clar. Aquest gallec és de l'escola del "se dejaba llevar". Escriu amb aquella lleugeresa de qui se sap en possessió d'un do únic. Prou intel·ligent per no donar-se importància, el que explica sempre és transcendent, potser no pel que diu, però sí per l'estètica. La meva família és testimoni d'un atac de riure de més de 30 minuts provocat per la història de la contractació de l'ADSL i l'obsessió pel porno. Acabes el llibre buscant més pàgines, i el millor que pots fer és llançar-te als braços d'internet.
- Diari d'hivern: un llibre d'aquells d'aturar-se i mirar enrere. El problema és que si el que fa balanç et treu 40 anys les conclusions et poden esclafar. Sóc d'aquells lectors simples que adoren tot el que fa Paul Auster. M'és igual sobre el que escrigui, no he deixat a mitges ni un sol dels seus llibres. Cert que abusa de la casualitat i que la seva dinàmica d'un llibre a l'any han rebaixat la qualitat de les temàtiques...però, i què? El tio té la fórmula, i ja és igual que escrigui sobre un terrorista a petita escala, de la descoberta personal pels carrers de Brooklyn o sobre ell mateix. La veritat es que la seva vida no té res gaire espectacular...un viatge de maduració, una mort maternal inesperada i un amor equilibrant. El que és excepcional és la manera de viure-la i explicar-la, com pocs altres ho poden fer. La reflexió final obliga a agafar aire.
- No matarían ni una mosca: "no es importante lo que ocurrió allí, sino cómo es ahora aquí". Gairebé la última frase del llibre. Estaria molt bé si no hagués sortit de la ment de Simo Zaric, militar serbi acusat pel TIPY de la Haya per perseguir a croats i musulmans. El "ahora aquí" es refereix al centre penitenciari d'Schveningen, on els que van convertir Yugoslavia en un camp de batalla i de rancúnia compartien partides de cartes i festes gastronòmiques esperant la seva condemna. El vers forma part d'un text signat pels Milosevic, Jelisic et altri en el que es descriu l'enteniment i l'amistat dels empresonats, en una lliçó dirigida als balcans.
Però el llibre no tracta d'això. Slavenka Drakulic es va passar mesos sentada al Tribunal de La Haya com a espectadora dels judicis als criminals de guerra que anaven arribant des dels balcans. 1 capítol, 1 història, amb l'objectiu de descobrir que porta a una persona corrent a executar/violar/torturar als que fins ahir eren els teus veïns. Especialment impactant la narració de les 24 hores de matança viscudes per Drazen Erdemovic, un serbi -militar per casualitat- destinat a una secció apartada de la batalla i que es veu en la dinàmica assassina dels voltants d'Srebrenica contra la seva voluntat. Un capítol que fa mal.
Drakulic es pregunta si estem parlant de monstres. Un sí hauria estat alliberador...
Temes descartats:
- De com en aquesta última setmana he escrit l'equivalent a un best seller (i seguint)
- De com carregar-se les coses que fan il·lusió
- De com en començo a estar tip dels emprenedors alliçonadors
- De la zona de confort
- De l'olor d'alguns bars de Rubí
- De com persones que no conec gaire acaben monopolitzant moltes de les converses en les que participo
lunes, 12 de marzo de 2012
lunes, 5 de marzo de 2012
El lideratge de Pablo Laso
Encara no has aixecat un pam del terra i ja t'ensenyen allò de "en boca cerrada no entran moscas". Potser és que Pablo Laso, malgrat haver estat jugador de bàsquet, encara no dóna l'estatura. El cas és que a ell, més que una mosca, li va entrar un exèrcit de tsé-tsé que l'han adormit fins matar-lo a l'Eurolliga. Encara amb la pitrera inflada d'èxit es va presentar a la ràdio i va deixar anar el famós "Navarro no es un líder". Obviant les 6 lligues, 5 Copes del Rey, 4 Supercopes, 2 Eurolligues i 1 Korac del capità blaugrana. Obviant que en 20 anys de trajectòria ell només va aconseguir 1 Copa del Rey i una Recopa d'Europa. I sense entendre que l'èxit de Navarro no es basa en cridar a la pista, sinó en assegurar als companys un canell on deixar la pilota en qualsevol situació. 11 dies ha durat la dinastia del Reial Madrid sota el seu mandat. "Un equipo de leyenda", com vaig llegir per twitter.
Tampoc s'ha d'estar cec. Jo mateix, que sagno en blaugrana, prefereixo veure un partit del Reial Madrid de Laso que del Barça de Xavi Pascual -el que no sé si és mèrit d'un o demèrit de l'altre-. En pocs mesos ha construït un equip que emula -amb més tècnica- el joc elèctric de la brillant Penya de Bennet, Ricky i Rudy. Però el Joventut i el Madrid no comparteixen objectius. Els blancs no es poden acontentar amb un joc vistós i una Copa del Rey cada cert temps, i dubto que el model adquirit doni per gaire més.
La idea de joc de Laso és clara: joc directe, i a veure qui pot més en l'intercanvi de cops. No cal dir que, en una plantilla com la del Reial Madrid, el resultat serà positiu el 90% dels cops, però l'estratègia també deixa la porta oberta a que qualsevol et pinti la cara (es digui Partizan o Grescap Bilbao). Tot es basa en la inspiració, gairebé sempre superior en els blancs, però els punts febles es deixen veure fins i tot en les victòries. És tan comú que el Madrid superi els 85 punts per partit, com que el seu rival no baixi dels 80 (marcadors de Copa i d'Eurolliga). El problema arriba el dia que no tens l'encert necessari per sumar una cistella rere l'altra. És en aquests partits quan cal baixar el cul a defensar, i si no hi estàs habituat el més probable és que et vegis superat.
La intranscendència de la lliga regular y l'esforç explosiu que requereix la Copa validen la tàctica, però la cosa canvia en entorn Eurolliga o en play-offs. A Europa ja s'ha vist com dues derrotes (perfectament possibles amb aquest plantejament) en la segona fase han estat mortals. I se'm fa difícil imaginar 3 victòries d'aquest Madrid en enfrontaments a 5 contra equips com el Caja Laboral o, sobretot, el Barça.
El problema vindrà el dia que aquesta gent es posi al cap que ha de defensar. Només cal mirar els jugadors per saber que, amb algun retoc, tindrien equip com per disputar la Final Four any rere any. Potser si l'amic Divac hagués fet la seva feina em podria estalviar els següents dos paràgrafs, però aquí va el meu anàlisi sobre la plantilla del Reial Madrid de bàsquet.
Punts febles:
- Sergio Rodríguez: el gran engany del bàsquet espanyol, juntament amb Miralles. Un triler capaç de colar-se en les millors jugades de la dècada a l'ACB, però inhabilitat per dirigir un equip amb aspiracions. Que hagi passat per -les banquetes- de Portland i Nova York no garanteix res. Per allà estan Raymon Felton i Jeremy Lin -ja m'ho direu...
- Carlos Suárez: un altre hype del bàsquet espanyol. Un ploramiques amb ambicions de Pete Mickeal i realitats mediocres. Encara no ha entès jugant de 3 amb el seu cos ha de trepitjar més la zona.
- Felipe Reyes: el típic cas de jugador que fa números i vestidor a base de collons. Excel·lent en un Madrid "segundón", però material sobrant per aspirar a títols de veritat.
- Sergio Llull: aquesta és una fixació personal, i sé que no és fàcil dir-ho en la seva "semana fantástica". La meva crítica es centra en que no entén el joc. Jugador microones, que et pot fer la feina sortint des de la banqueta i revolucionant partits, però no pot assumir la direcció del joc. A més, fa anys que els seus entrenadors s'entesten en donar-li les boles clau, i no n'encerta ni una.
Punts forts:
- Tomic: que si és feble, que si és un titafreda...cony, heu fitxat a un croat de 2,20! Si volíeu caràcter haver contractat a Pekovic... Un prodigi de coordinació i tècnica. El que li falta d'implicació ho cobreix de sobra amb talent. Ell sol va estar a punt d'eliminar al Barça més esplendorós fa un parell d'Eurolligues.
- Singler: sort n'ha tingut de no anar a Detroit, on s'estaria especialitzant en l'agitament de tovalloles. Un jugador amb molt de recorregut al bàsquet europeu. Bona primera passa, magnífic llançament i moviments ràpids. Té menys minuts dels que mereix.
- Carroll: aquest ja no és tan jove, però és un megacrack. Si li dones un pam a la línia de 3 et mata. Un microones intel·ligent. L'assassí silenciós. Moooooooolts menys minuts dels que mereix.
- MIROTIC: amb majúscules. El jugador més excitant d'Europa en l'actualitat. Ho fa TOT en atac. Puja la pilota, dribla, posteja, bloqueja, llança de ben a prop, de tres...i en defensa apreta les dents. Sort que els Bulls el tenen en agenda.
Temes descartats:
- Xavi Pascual "demisión"
- De magnífic producte que és l'NBA League Passa
- Dels hàbits de treball
- De com Rubí no està tan malament per viure-hi
- De restaurants vegetarians
- De bars moderns que no serveixen taules a partir de les 23h
Tampoc s'ha d'estar cec. Jo mateix, que sagno en blaugrana, prefereixo veure un partit del Reial Madrid de Laso que del Barça de Xavi Pascual -el que no sé si és mèrit d'un o demèrit de l'altre-. En pocs mesos ha construït un equip que emula -amb més tècnica- el joc elèctric de la brillant Penya de Bennet, Ricky i Rudy. Però el Joventut i el Madrid no comparteixen objectius. Els blancs no es poden acontentar amb un joc vistós i una Copa del Rey cada cert temps, i dubto que el model adquirit doni per gaire més.
La idea de joc de Laso és clara: joc directe, i a veure qui pot més en l'intercanvi de cops. No cal dir que, en una plantilla com la del Reial Madrid, el resultat serà positiu el 90% dels cops, però l'estratègia també deixa la porta oberta a que qualsevol et pinti la cara (es digui Partizan o Grescap Bilbao). Tot es basa en la inspiració, gairebé sempre superior en els blancs, però els punts febles es deixen veure fins i tot en les victòries. És tan comú que el Madrid superi els 85 punts per partit, com que el seu rival no baixi dels 80 (marcadors de Copa i d'Eurolliga). El problema arriba el dia que no tens l'encert necessari per sumar una cistella rere l'altra. És en aquests partits quan cal baixar el cul a defensar, i si no hi estàs habituat el més probable és que et vegis superat.
La intranscendència de la lliga regular y l'esforç explosiu que requereix la Copa validen la tàctica, però la cosa canvia en entorn Eurolliga o en play-offs. A Europa ja s'ha vist com dues derrotes (perfectament possibles amb aquest plantejament) en la segona fase han estat mortals. I se'm fa difícil imaginar 3 victòries d'aquest Madrid en enfrontaments a 5 contra equips com el Caja Laboral o, sobretot, el Barça.
El problema vindrà el dia que aquesta gent es posi al cap que ha de defensar. Només cal mirar els jugadors per saber que, amb algun retoc, tindrien equip com per disputar la Final Four any rere any. Potser si l'amic Divac hagués fet la seva feina em podria estalviar els següents dos paràgrafs, però aquí va el meu anàlisi sobre la plantilla del Reial Madrid de bàsquet.
Punts febles:
- Sergio Rodríguez: el gran engany del bàsquet espanyol, juntament amb Miralles. Un triler capaç de colar-se en les millors jugades de la dècada a l'ACB, però inhabilitat per dirigir un equip amb aspiracions. Que hagi passat per -les banquetes- de Portland i Nova York no garanteix res. Per allà estan Raymon Felton i Jeremy Lin -ja m'ho direu...
- Carlos Suárez: un altre hype del bàsquet espanyol. Un ploramiques amb ambicions de Pete Mickeal i realitats mediocres. Encara no ha entès jugant de 3 amb el seu cos ha de trepitjar més la zona.
- Felipe Reyes: el típic cas de jugador que fa números i vestidor a base de collons. Excel·lent en un Madrid "segundón", però material sobrant per aspirar a títols de veritat.
- Sergio Llull: aquesta és una fixació personal, i sé que no és fàcil dir-ho en la seva "semana fantástica". La meva crítica es centra en que no entén el joc. Jugador microones, que et pot fer la feina sortint des de la banqueta i revolucionant partits, però no pot assumir la direcció del joc. A més, fa anys que els seus entrenadors s'entesten en donar-li les boles clau, i no n'encerta ni una.
Punts forts:
- Tomic: que si és feble, que si és un titafreda...cony, heu fitxat a un croat de 2,20! Si volíeu caràcter haver contractat a Pekovic... Un prodigi de coordinació i tècnica. El que li falta d'implicació ho cobreix de sobra amb talent. Ell sol va estar a punt d'eliminar al Barça més esplendorós fa un parell d'Eurolligues.
- Singler: sort n'ha tingut de no anar a Detroit, on s'estaria especialitzant en l'agitament de tovalloles. Un jugador amb molt de recorregut al bàsquet europeu. Bona primera passa, magnífic llançament i moviments ràpids. Té menys minuts dels que mereix.
- Carroll: aquest ja no és tan jove, però és un megacrack. Si li dones un pam a la línia de 3 et mata. Un microones intel·ligent. L'assassí silenciós. Moooooooolts menys minuts dels que mereix.
- MIROTIC: amb majúscules. El jugador més excitant d'Europa en l'actualitat. Ho fa TOT en atac. Puja la pilota, dribla, posteja, bloqueja, llança de ben a prop, de tres...i en defensa apreta les dents. Sort que els Bulls el tenen en agenda.
Temes descartats:
- Xavi Pascual "demisión"
- De magnífic producte que és l'NBA League Passa
- Dels hàbits de treball
- De com Rubí no està tan malament per viure-hi
- De restaurants vegetarians
- De bars moderns que no serveixen taules a partir de les 23h
miércoles, 29 de febrero de 2012
Òpera en texans o com carregar-se un gran producte
Reconec que estar-me 24 hores al dia connectat a twitter (encara) no m'ha comportat cap gran benefici, però sí una gran experiència -almenys una. Va ser el día que vaig conèixer en persona a Ramon Gener. Gràcies a un petit concurs que ell mateix va organitzar vaig tenir la possibilitat d'assistir a una xerrada de gairebé dues hores al Cercle del Liceu en la que va desgranar l'obra Le Grand Macabre, de Ligeti. L'impacte va ser doblement brutal, per la possibilitat de viure en persona i en versió "director's cut" una sessió de l'Òpera en Texans, i per confirmar la meva impressió sobre el seu presentador: un personatge sincerament apasionat i transparent en les seves explicacions. Un luxe comunicatiu o un comunicador de luxe, com preferiu...
El primer contacte que vaig tenir amb l'Òpera en Texans va ser en la seva estrena, quan per casualitat vaig topar a la tele amb un senyor ben pentinat que havia muntat un happening a la porta del Triangle amb un piano i una coral de passejants disposats a cantar l'Havanera de Carmen. Cap altre moment televisiu m'ha cridat tant l'atenció en els darrers anys. O potser sí, quan el propi Gener es va posar a treballar el ferro per reproduir el Cor dels Gitanos de El Trobador...o potser quan va descobrir les múltiples referències de Queen al Pagliacci de Leoncavallo... (de fet, en podria trobar més, però és que jo veig molta tele i això és problema meu)
El cas és que Òpera en Texans es va convertir en LA sensació del passat curs televisiu. I com pot ser que un programa sobresurti tant amb una temàtica, en principi, tan poc atractiva? Doncs ho vaig descobrir gràcies a una història personal paral·lela. Coincidint amb els primers capítols del programa, una amiga estava llegint un llibre sobre els arguments universals utilitzats al cinema per un treball universitari. Cada vegada que ens trobàvem m'explicava trames i mes tramés aplicables a mil pel·lícules conegudíssimes...i aquesta és la clau. L'Òpera en Texans mostra a l'espectador històries d'amor, de venjança, d'odi o de traició portades al cant líric, però que ens són conegudes per tots. Arguments universals; històries comunes; escenaris únics.
Obsesiu com sóc amb les coses que m'agraden, vaig estar-me setmanes recomanant el programa a tothom que coneixia, i el feedback no podia ser més positiu. Veient la reacció del meu entorn i dels mitjans de comunicació, la demanda ja no era que es passés el programa al prime time de TV3, sinó una estàtua a la porta del Liceu en honor a Ramon Gener i un Parsifal per ell solet!
Doncs no...el premi a tan excelsa primera temporada va ser el trasllat als dimecres al vespre. Una cosa és competir en dia i hora amb Salvados i Pekin Express (que ja és competir per un programa nou), i una altra cosa és entrar a la franja del futbol, amb dos Barça-Madrid de benvinguda i la Champions esperant al fons del passadís.
La dita popular diu que les coses, quan van bé, millor no tocar-les. I les dites, a més de populars, són sàvies. Desorientar a l'espectador amb canvis horaris és una mala idea, però si a més li poses una pilota al davant, el més probable és que el perdis. En fi...sempre ens quedarà la televisió a la carta, pels dies que preferim Messi a Verdi. Ja ho sabeu, que sempre és millor riure que plorar, així que Ridi Pagliaccio!!
Temes descartats:
- De com fa temps que no veig un partit de l'Eurolliga
- De com m'estic tornant un convençut de l'NBA
- Del fet que, si fos cosa meva, Paul Auster ja tindria el Nobel
- De com admiro a Alfons Arús (això diria que ja ho posat abans...)
- De perquè Mestres és una passada de voltes en l'aposta per la qualitat de TVC que no acaba de sortir bé
- De com, de tant mirar-nos el melic televisiu, de vegades ens perdem coses que estan prou bé
- De com, malgrat tot, a TVC es fan moltes coses bé
- Dels "hijos tróspidos"
El primer contacte que vaig tenir amb l'Òpera en Texans va ser en la seva estrena, quan per casualitat vaig topar a la tele amb un senyor ben pentinat que havia muntat un happening a la porta del Triangle amb un piano i una coral de passejants disposats a cantar l'Havanera de Carmen. Cap altre moment televisiu m'ha cridat tant l'atenció en els darrers anys. O potser sí, quan el propi Gener es va posar a treballar el ferro per reproduir el Cor dels Gitanos de El Trobador...o potser quan va descobrir les múltiples referències de Queen al Pagliacci de Leoncavallo... (de fet, en podria trobar més, però és que jo veig molta tele i això és problema meu)
El cas és que Òpera en Texans es va convertir en LA sensació del passat curs televisiu. I com pot ser que un programa sobresurti tant amb una temàtica, en principi, tan poc atractiva? Doncs ho vaig descobrir gràcies a una història personal paral·lela. Coincidint amb els primers capítols del programa, una amiga estava llegint un llibre sobre els arguments universals utilitzats al cinema per un treball universitari. Cada vegada que ens trobàvem m'explicava trames i mes tramés aplicables a mil pel·lícules conegudíssimes...i aquesta és la clau. L'Òpera en Texans mostra a l'espectador històries d'amor, de venjança, d'odi o de traició portades al cant líric, però que ens són conegudes per tots. Arguments universals; històries comunes; escenaris únics.
Obsesiu com sóc amb les coses que m'agraden, vaig estar-me setmanes recomanant el programa a tothom que coneixia, i el feedback no podia ser més positiu. Veient la reacció del meu entorn i dels mitjans de comunicació, la demanda ja no era que es passés el programa al prime time de TV3, sinó una estàtua a la porta del Liceu en honor a Ramon Gener i un Parsifal per ell solet!
Doncs no...el premi a tan excelsa primera temporada va ser el trasllat als dimecres al vespre. Una cosa és competir en dia i hora amb Salvados i Pekin Express (que ja és competir per un programa nou), i una altra cosa és entrar a la franja del futbol, amb dos Barça-Madrid de benvinguda i la Champions esperant al fons del passadís.
La dita popular diu que les coses, quan van bé, millor no tocar-les. I les dites, a més de populars, són sàvies. Desorientar a l'espectador amb canvis horaris és una mala idea, però si a més li poses una pilota al davant, el més probable és que el perdis. En fi...sempre ens quedarà la televisió a la carta, pels dies que preferim Messi a Verdi. Ja ho sabeu, que sempre és millor riure que plorar, així que Ridi Pagliaccio!!
Temes descartats:
- De com fa temps que no veig un partit de l'Eurolliga
- De com m'estic tornant un convençut de l'NBA
- Del fet que, si fos cosa meva, Paul Auster ja tindria el Nobel
- De com admiro a Alfons Arús (això diria que ja ho posat abans...)
- De perquè Mestres és una passada de voltes en l'aposta per la qualitat de TVC que no acaba de sortir bé
- De com, de tant mirar-nos el melic televisiu, de vegades ens perdem coses que estan prou bé
- De com, malgrat tot, a TVC es fan moltes coses bé
- Dels "hijos tróspidos"
lunes, 27 de febrero de 2012
Goran Bregovic
M'agrada pensar que el vestuari immaculadament blanc de Goran Bregovic té més a veure amb la providència que amb el mal gust. No pot ser que un home de la seva sensibilitat artística hagi estat dotat d'un deficient gust estètic per simple caprici. Prefereixo donar per fet que al darrere hi ha un missatge diví que situa al personatge en el súmmum de la coherència. Perquè el blanc és el color dels bons sentiments i les millors accions. I si me'n vaig endur alguna percepció sobre Bregovic del seu concert el passat divendres al Palau de la Música, aquesta és la de la generositat.
Només un home excepcionalment generós pot cedir el protagonisme d'una obra tan personal com la seva a la resta de la banda. A Bregovic només te'l pots imaginar tancat durant mesos envoltat de partitures i buscant el arranjaments més perfectes. Només així es poden cultivar aquells cabells, més propis d'un Nobel de física que d'una estrella de la cançó. I, tot i això, quan arriba el moment de portar el treball a l'escenari decideix envoltar-se de cinc cantants lírics, dues vocalistes folclòriques, una secció de 4 virtuosos de la corda, cinc fills del vent i un líder vocal gitano amb un art tan expansiu que no li entra a la camisa. Perquè sap que ell no és el més indicat per cantar les seves cançons. Que la seva veu trencada està més per provocar que per liderar. I perquè sap que, encara mantenint-se en aquesta profunda discreció, els cops del seu canell director són capaços de provocar el més violent dels incendis.
Només un home excepcionalment generós pot apartar-se de la puresa del folk per portar la música balcànica a qualsevol racó del món. Qui li manava a Bregovic deixar la comoditat del conegut per aprofundir en els secrets del rock o el tango? No en tenia prou sent un heroi unificador d'un territori trencat? Bregovic ha transcedit, marcat per la curiositat i per les ganes d'oferir un repertori cada cop més rodó i amb capacitat per arribar a més i més públic.
I només un home excepcional pot aturar en sec la disbauxa més absoluta per rendir tribut a la realitat profunda de la seva nació -sigui quina sigui. Amb un simple moviment de cap pot fer callar la més animada de les celebracions trompeteres per sentir amb reverència el cant d'una de les seves vocalistes que, com una mare, li recorda que de vegades les festes, més que per festejar i divertir, es fan amb ànims d'evasió.
Temes descartats:
- De com el proper concert de música balcànica haurà d'estar banyat en rakia
- Del descobriment de Fantomi
- De la gent que és molt del Barça
- D'una festa mexicana sense barrets ni burritos ni ranxeres
- D'un sopar que s'havia de fer aquest cap de setmana, però que em sembla que no es farà mai
Només un home excepcionalment generós pot cedir el protagonisme d'una obra tan personal com la seva a la resta de la banda. A Bregovic només te'l pots imaginar tancat durant mesos envoltat de partitures i buscant el arranjaments més perfectes. Només així es poden cultivar aquells cabells, més propis d'un Nobel de física que d'una estrella de la cançó. I, tot i això, quan arriba el moment de portar el treball a l'escenari decideix envoltar-se de cinc cantants lírics, dues vocalistes folclòriques, una secció de 4 virtuosos de la corda, cinc fills del vent i un líder vocal gitano amb un art tan expansiu que no li entra a la camisa. Perquè sap que ell no és el més indicat per cantar les seves cançons. Que la seva veu trencada està més per provocar que per liderar. I perquè sap que, encara mantenint-se en aquesta profunda discreció, els cops del seu canell director són capaços de provocar el més violent dels incendis.
Només un home excepcionalment generós pot apartar-se de la puresa del folk per portar la música balcànica a qualsevol racó del món. Qui li manava a Bregovic deixar la comoditat del conegut per aprofundir en els secrets del rock o el tango? No en tenia prou sent un heroi unificador d'un territori trencat? Bregovic ha transcedit, marcat per la curiositat i per les ganes d'oferir un repertori cada cop més rodó i amb capacitat per arribar a més i més públic.
I només un home excepcional pot aturar en sec la disbauxa més absoluta per rendir tribut a la realitat profunda de la seva nació -sigui quina sigui. Amb un simple moviment de cap pot fer callar la més animada de les celebracions trompeteres per sentir amb reverència el cant d'una de les seves vocalistes que, com una mare, li recorda que de vegades les festes, més que per festejar i divertir, es fan amb ànims d'evasió.
Temes descartats:
- De com el proper concert de música balcànica haurà d'estar banyat en rakia
- Del descobriment de Fantomi
- De la gent que és molt del Barça
- D'una festa mexicana sense barrets ni burritos ni ranxeres
- D'un sopar que s'havia de fer aquest cap de setmana, però que em sembla que no es farà mai
jueves, 23 de febrero de 2012
Sant Cugat
Ser del Vallès és una experiència curiosa. Els de Barcelona ens veuen com el seu Detroit...un lloc decadent on abans es fabricaven camises i on avui els fills del gossos andalusos es dediquen a inflar les taxes d'atur juvenil i a deambular per les cantonades de la Zona Hermètica els dijous per la nit. Se'ls en fot que la comarca generi el 17% del PIB català, i que sigui un dels territoris amb major concentració d'institucions acadèmiques! La frontera entre Mordor i l'Oasi català, que de tota la vida ha tingut la palmera i el bassal allà a la capital, la marca Collserola. Ara bé...tot canvia si dius que ets de Sant Cugat!! Si és així, estrany serà que no acabis sopant al Botafumeiro i compartint banys de cava a Luz de Gas amb el president del Barça de torn.
Que Sant Cugat és diferent no és una qüestió de percepció personal, que jo sempre em cobreixo les esquenes! Mentre la resta de poblacions del Vallès s'enfonsen amb taxes d'atur properes al 20%, al peu del monestir ploren per un 9% de ciutadans ociosos. Més: el salari mig de la comarca es situa en poc més de 23.000 euros l'any, mentre que a Sant Cugat es mouen per sobre dels 30.000 (aquesta dada la recordo publicada a no sé quin diari local, però no he trobat el link).
Tan especials se senten, que han instaurat la seva república convergent enmig del regnat socialista de la comarca. Almenys han tingut la decència de sumar-se al fenòmen de les alcaldesses, que al Vallès ja fa temps que sabem que en mans d'elles tot va millor. I s'han muntat una ciutat envoltada d'espais verds i zones per passejar amb la bicicleta, quan la norma territorial diu que l'herba és el millor adob per l'asfalt. Si fins i tot les seves noies són més altes, rosses i esveltes, que vénen ganes de despullar-les només per veure si porten el segell de Matel!!
Però aquest nivells de perfecció es paguen amb la gestió política. L'avorriment dels regidors és tan alt que, mentre el món s'enfonsa, es dediquen a inventar coses com el "carrer intel·ligent", que et deu sumar les xifres de la matrícula abans no hagis trobat un puto lloc per aparcar. O gairebé es sumen a no sé quin coi d'agrupacions de pijomunicipis contra la monarquia. I la seva gran preocupació és reclamar un jutjat propi, que ara s'han de desplaçar fins a Rubí per a obrir les seves empreses, i ja se sap que a Rubí s'hi entra sencer, però no com se'n surt.
Els vallesans, quan baixem a Sant Cugat -i ho fem sempre que podem- tenim un seguit d'actituds impresentables que no podem evitar. La primera és escopir...un esput ben profund contra aquell terra impolut, per a que recordi que pertany a la mateixa estirp d'extraradi que Terrassa, Sabadell o Rubí. I l'altre és deixar una propina indecent a tots els bars pels que passem. Tan se val el forat que t'hagi deixat la maleïda mitjana a les butxaques...nosaltres no som més pobre que ningú!!
Quan t'estàs allà, al davant de l'estació a punt per marxar d'aquell parèntesi de perfecció no pots més que renegar en hebreu per sota el nas, per espolsar-te aquella sensació de que la ciutat se ne'n fot d'amagades de la teva vulgaritat. Però un cop al tren, amb el cap recolzat al vidre no pots evitar pensat: "collons, que maco que ho tenen aquests cabrons".
Temes descartats:
- De com aquest lloc va estar a punt de dir-se newkidsonthe.blogspot.com
- De com admiro a Alfons Arús
- De com no m'haig de preocupar d'apropar-me als 27, perquè no sóc cap estrella del rock
- De com s'estan carregant Òpera en Texans
Que Sant Cugat és diferent no és una qüestió de percepció personal, que jo sempre em cobreixo les esquenes! Mentre la resta de poblacions del Vallès s'enfonsen amb taxes d'atur properes al 20%, al peu del monestir ploren per un 9% de ciutadans ociosos. Més: el salari mig de la comarca es situa en poc més de 23.000 euros l'any, mentre que a Sant Cugat es mouen per sobre dels 30.000 (aquesta dada la recordo publicada a no sé quin diari local, però no he trobat el link).
Tan especials se senten, que han instaurat la seva república convergent enmig del regnat socialista de la comarca. Almenys han tingut la decència de sumar-se al fenòmen de les alcaldesses, que al Vallès ja fa temps que sabem que en mans d'elles tot va millor. I s'han muntat una ciutat envoltada d'espais verds i zones per passejar amb la bicicleta, quan la norma territorial diu que l'herba és el millor adob per l'asfalt. Si fins i tot les seves noies són més altes, rosses i esveltes, que vénen ganes de despullar-les només per veure si porten el segell de Matel!!
Però aquest nivells de perfecció es paguen amb la gestió política. L'avorriment dels regidors és tan alt que, mentre el món s'enfonsa, es dediquen a inventar coses com el "carrer intel·ligent", que et deu sumar les xifres de la matrícula abans no hagis trobat un puto lloc per aparcar. O gairebé es sumen a no sé quin coi d'agrupacions de pijomunicipis contra la monarquia. I la seva gran preocupació és reclamar un jutjat propi, que ara s'han de desplaçar fins a Rubí per a obrir les seves empreses, i ja se sap que a Rubí s'hi entra sencer, però no com se'n surt.
Els vallesans, quan baixem a Sant Cugat -i ho fem sempre que podem- tenim un seguit d'actituds impresentables que no podem evitar. La primera és escopir...un esput ben profund contra aquell terra impolut, per a que recordi que pertany a la mateixa estirp d'extraradi que Terrassa, Sabadell o Rubí. I l'altre és deixar una propina indecent a tots els bars pels que passem. Tan se val el forat que t'hagi deixat la maleïda mitjana a les butxaques...nosaltres no som més pobre que ningú!!
Quan t'estàs allà, al davant de l'estació a punt per marxar d'aquell parèntesi de perfecció no pots més que renegar en hebreu per sota el nas, per espolsar-te aquella sensació de que la ciutat se ne'n fot d'amagades de la teva vulgaritat. Però un cop al tren, amb el cap recolzat al vidre no pots evitar pensat: "collons, que maco que ho tenen aquests cabrons".
Temes descartats:
- De com aquest lloc va estar a punt de dir-se newkidsonthe.blogspot.com
- De com admiro a Alfons Arús
- De com no m'haig de preocupar d'apropar-me als 27, perquè no sóc cap estrella del rock
- De com s'estan carregant Òpera en Texans
miércoles, 22 de febrero de 2012
No som d'eixe món
Em reconec com una persona passiva, que mira amb certa lleugeresa gairebé tot el que passa al seu voltant. Però en aquesta setmana he anat acumulant motius per sentir un cert rebuig i, fins i tot, escriure algun tweet mitjanament compromès -tal ha estat el meu atreviment-. Deixo de banda les actituds prepotens de la dreta i la CEOE -perdonin la redundància- a l'hora d'exigir sacrifis als que ja no tenen cinturó on fer-ne forats. El que més m'ha escamat ha estat la imatge de la policia valenciana escalfant a porrades a uns xavals que passaven fred a classe i a qualsevol altre que passejava per allà.
Com sempre que salten notícies així les xarxes socials van començar a bullir, i els meus TL de Facebook i Twitter es van omplir de comentaris referents als fets, molts d'ells en forma de cançons. I m'agradaria dir que tinc un grup d'amics i coneguts molt original, però aquesta vegada no va ser el cas. La cosa es reduïa a Raimon, Llach i alguna menció a Obrint Pas. Res més. Aquí és on jo m'hauria d'alçar posant una llista de reproducció d'Spotify sobre la taula, però em sento incapaç.
Tenim un problema: ens falten cançons per narrar la nostra pròpia història. Perquè, no fotem! Nosaltres, no som d'eixe món! Per molt que la "benemérita" s'esforci per vestir de gris, no tornarem a tenir pantans per inaugurar ni Palomares on donar-nos un bany. Si estiguéssim als Estats Units ja ens hauríem cagat en l'autoritat a ritme de rap o afusellant guitarres. Fins i tot els flemes dels francesos saben com fer-ho. Però em paro a pensar en una sola cançó catalana o espanyola compromesa feta durant els últims 20 anys i amb una mínima transcendència, i el cap em porta a No me pises que llevo chanclas. Si vam estar a punt d'aixecar el campament de Plaça Catalunya al so de Danza Kuduro!
No és que reclami el sorgiment d'una unitat de cantautors barbuts amb lletres compromeses. Ja tenim prou gent disposada a avorrir-nos. Només algun tema per alçar entre tant costumbrisme. Potser que la Maria i en Marcel rebin una mica d'estopa.
Temes Descartats:
- De com aquest bloc ha sobreviscut a la primera entrada
- De com a el SOC i l'INEM de Lapònia deuen tenir més ofertes de treball que els d'aquí
- De com pot ser que porti dues entrades sense haver parlat de tele
- De si hauré de justificar-me el dia que faci la primera entrada en castellà
Com sempre que salten notícies així les xarxes socials van començar a bullir, i els meus TL de Facebook i Twitter es van omplir de comentaris referents als fets, molts d'ells en forma de cançons. I m'agradaria dir que tinc un grup d'amics i coneguts molt original, però aquesta vegada no va ser el cas. La cosa es reduïa a Raimon, Llach i alguna menció a Obrint Pas. Res més. Aquí és on jo m'hauria d'alçar posant una llista de reproducció d'Spotify sobre la taula, però em sento incapaç.
Tenim un problema: ens falten cançons per narrar la nostra pròpia història. Perquè, no fotem! Nosaltres, no som d'eixe món! Per molt que la "benemérita" s'esforci per vestir de gris, no tornarem a tenir pantans per inaugurar ni Palomares on donar-nos un bany. Si estiguéssim als Estats Units ja ens hauríem cagat en l'autoritat a ritme de rap o afusellant guitarres. Fins i tot els flemes dels francesos saben com fer-ho. Però em paro a pensar en una sola cançó catalana o espanyola compromesa feta durant els últims 20 anys i amb una mínima transcendència, i el cap em porta a No me pises que llevo chanclas. Si vam estar a punt d'aixecar el campament de Plaça Catalunya al so de Danza Kuduro!
No és que reclami el sorgiment d'una unitat de cantautors barbuts amb lletres compromeses. Ja tenim prou gent disposada a avorrir-nos. Només algun tema per alçar entre tant costumbrisme. Potser que la Maria i en Marcel rebin una mica d'estopa.
Temes Descartats:
- De com aquest bloc ha sobreviscut a la primera entrada
- De com a el SOC i l'INEM de Lapònia deuen tenir més ofertes de treball que els d'aquí
- De com pot ser que porti dues entrades sense haver parlat de tele
- De si hauré de justificar-me el dia que faci la primera entrada en castellà
martes, 21 de febrero de 2012
Sempre tard...
Va ser complir els 19 i descobrir la telefonia mòbil. I així fins avui, sempre uns anys tard. Només vaig arribar a temps de conèixer als The Strokes, que ja diràs quina troballa: no vaig poder obrir la boca per anunciar la bonanova, que Julian Casablancas ja estava a l'últim poblat d'indígenes del Paraguay signant un pit guaraní qualsevol. S'entén doncs que hagi esperat al 2012, quan tots us dediqueu a flirtejar en 140 caracters, per obrir un bloc. I s'entendrà que, per molt que me les doni de periodista no em lligui a l'actualitat, que aquí un té una vida i les notícies abans les llegeixes ja són cosa del passat.
P.D: de les coses que he après des de que treballo és que, per a que qualsevol projecte funcioni s'ha de tenir un segell reconeixible. El d'aquest bloc serà els "Temes descartats", que inclouré al final de cada entrada per deixar constància del que m'ha passat pel cap però no ha entrat. Sense més, els Temes Descartats d'aquesta entrada són:
- De quan em va caure una porteria a sobre amb sis anys
- De com vam riure l'últim carnaval en que ens vam disfressar
- De com és possible que aquest bloc mori abans fins i tot d'una segona entrada
- De com busco omplir el temps amb tontades com aquesta fins que torni l'estiu
Suscribirse a:
Entradas (Atom)