Mentiria si digués que vaig néixer amb un llibre sota el braç. De fet, vaig començar a llegir amb certa continuïtat per una noia, que és pel que es fan les coses que valen la pena. Ella treballava en una joieria que li deixava prou temps per anar passant pàgines a un ritme desesperant i jo intentava estar a l'alçada per tenir alguna cosa de què parlar i tot el que ve després (fins aquí, els versos propis de cançons de Manel).
El cas és que he agafat el costum de comprar llibres en tandes de tres. Com el mercat ofereix molta merda i jo sempre he tingut una punteria de pena em deixo sense acabar una mitjana d'1,5 llibres per tongada...un desastre. Però l'última vegada vaig fer un "pleno al 15", que les loteries de l'estat premien amb milions d'euros i jo amb una entrada a aquest -cada vegada més abandonat, blog. De veritat...llegiu-los:
- Irse a Madrid: Manuel Jabois és un desgraciat. Aquest és l'adjectiu que utilitzem a Rubí per expressar admiració cap a una persona. Portava anys convençut de que el millor articulista del país era Enric González, però ja no ho tinc tan clar. Aquest gallec és de l'escola del "se dejaba llevar". Escriu amb aquella lleugeresa de qui se sap en possessió d'un do únic. Prou intel·ligent per no donar-se importància, el que explica sempre és transcendent, potser no pel que diu, però sí per l'estètica. La meva família és testimoni d'un atac de riure de més de 30 minuts provocat per la història de la contractació de l'ADSL i l'obsessió pel porno. Acabes el llibre buscant més pàgines, i el millor que pots fer és llançar-te als braços d'internet.
- Diari d'hivern: un llibre d'aquells d'aturar-se i mirar enrere. El problema és que si el que fa balanç et treu 40 anys les conclusions et poden esclafar. Sóc d'aquells lectors simples que adoren tot el que fa Paul Auster. M'és igual sobre el que escrigui, no he deixat a mitges ni un sol dels seus llibres. Cert que abusa de la casualitat i que la seva dinàmica d'un llibre a l'any han rebaixat la qualitat de les temàtiques...però, i què? El tio té la fórmula, i ja és igual que escrigui sobre un terrorista a petita escala, de la descoberta personal pels carrers de Brooklyn o sobre ell mateix. La veritat es que la seva vida no té res gaire espectacular...un viatge de maduració, una mort maternal inesperada i un amor equilibrant. El que és excepcional és la manera de viure-la i explicar-la, com pocs altres ho poden fer. La reflexió final obliga a agafar aire.
- No matarían ni una mosca: "no es importante lo que ocurrió allí, sino cómo es ahora aquí". Gairebé la última frase del llibre. Estaria molt bé si no hagués sortit de la ment de Simo Zaric, militar serbi acusat pel TIPY de la Haya per perseguir a croats i musulmans. El "ahora aquí" es refereix al centre penitenciari d'Schveningen, on els que van convertir Yugoslavia en un camp de batalla i de rancúnia compartien partides de cartes i festes gastronòmiques esperant la seva condemna. El vers forma part d'un text signat pels Milosevic, Jelisic et altri en el que es descriu l'enteniment i l'amistat dels empresonats, en una lliçó dirigida als balcans.
Però el llibre no tracta d'això. Slavenka Drakulic es va passar mesos sentada al Tribunal de La Haya com a espectadora dels judicis als criminals de guerra que anaven arribant des dels balcans. 1 capítol, 1 història, amb l'objectiu de descobrir que porta a una persona corrent a executar/violar/torturar als que fins ahir eren els teus veïns. Especialment impactant la narració de les 24 hores de matança viscudes per Drazen Erdemovic, un serbi -militar per casualitat- destinat a una secció apartada de la batalla i que es veu en la dinàmica assassina dels voltants d'Srebrenica contra la seva voluntat. Un capítol que fa mal.
Drakulic es pregunta si estem parlant de monstres. Un sí hauria estat alliberador...
Temes descartats:
- De com en aquesta última setmana he escrit l'equivalent a un best seller (i seguint)
- De com carregar-se les coses que fan il·lusió
- De com en començo a estar tip dels emprenedors alliçonadors
- De la zona de confort
- De l'olor d'alguns bars de Rubí
- De com persones que no conec gaire acaben monopolitzant moltes de les converses en les que participo
lunes, 12 de marzo de 2012
lunes, 5 de marzo de 2012
El lideratge de Pablo Laso
Encara no has aixecat un pam del terra i ja t'ensenyen allò de "en boca cerrada no entran moscas". Potser és que Pablo Laso, malgrat haver estat jugador de bàsquet, encara no dóna l'estatura. El cas és que a ell, més que una mosca, li va entrar un exèrcit de tsé-tsé que l'han adormit fins matar-lo a l'Eurolliga. Encara amb la pitrera inflada d'èxit es va presentar a la ràdio i va deixar anar el famós "Navarro no es un líder". Obviant les 6 lligues, 5 Copes del Rey, 4 Supercopes, 2 Eurolligues i 1 Korac del capità blaugrana. Obviant que en 20 anys de trajectòria ell només va aconseguir 1 Copa del Rey i una Recopa d'Europa. I sense entendre que l'èxit de Navarro no es basa en cridar a la pista, sinó en assegurar als companys un canell on deixar la pilota en qualsevol situació. 11 dies ha durat la dinastia del Reial Madrid sota el seu mandat. "Un equipo de leyenda", com vaig llegir per twitter.
Tampoc s'ha d'estar cec. Jo mateix, que sagno en blaugrana, prefereixo veure un partit del Reial Madrid de Laso que del Barça de Xavi Pascual -el que no sé si és mèrit d'un o demèrit de l'altre-. En pocs mesos ha construït un equip que emula -amb més tècnica- el joc elèctric de la brillant Penya de Bennet, Ricky i Rudy. Però el Joventut i el Madrid no comparteixen objectius. Els blancs no es poden acontentar amb un joc vistós i una Copa del Rey cada cert temps, i dubto que el model adquirit doni per gaire més.
La idea de joc de Laso és clara: joc directe, i a veure qui pot més en l'intercanvi de cops. No cal dir que, en una plantilla com la del Reial Madrid, el resultat serà positiu el 90% dels cops, però l'estratègia també deixa la porta oberta a que qualsevol et pinti la cara (es digui Partizan o Grescap Bilbao). Tot es basa en la inspiració, gairebé sempre superior en els blancs, però els punts febles es deixen veure fins i tot en les victòries. És tan comú que el Madrid superi els 85 punts per partit, com que el seu rival no baixi dels 80 (marcadors de Copa i d'Eurolliga). El problema arriba el dia que no tens l'encert necessari per sumar una cistella rere l'altra. És en aquests partits quan cal baixar el cul a defensar, i si no hi estàs habituat el més probable és que et vegis superat.
La intranscendència de la lliga regular y l'esforç explosiu que requereix la Copa validen la tàctica, però la cosa canvia en entorn Eurolliga o en play-offs. A Europa ja s'ha vist com dues derrotes (perfectament possibles amb aquest plantejament) en la segona fase han estat mortals. I se'm fa difícil imaginar 3 victòries d'aquest Madrid en enfrontaments a 5 contra equips com el Caja Laboral o, sobretot, el Barça.
El problema vindrà el dia que aquesta gent es posi al cap que ha de defensar. Només cal mirar els jugadors per saber que, amb algun retoc, tindrien equip com per disputar la Final Four any rere any. Potser si l'amic Divac hagués fet la seva feina em podria estalviar els següents dos paràgrafs, però aquí va el meu anàlisi sobre la plantilla del Reial Madrid de bàsquet.
Punts febles:
- Sergio Rodríguez: el gran engany del bàsquet espanyol, juntament amb Miralles. Un triler capaç de colar-se en les millors jugades de la dècada a l'ACB, però inhabilitat per dirigir un equip amb aspiracions. Que hagi passat per -les banquetes- de Portland i Nova York no garanteix res. Per allà estan Raymon Felton i Jeremy Lin -ja m'ho direu...
- Carlos Suárez: un altre hype del bàsquet espanyol. Un ploramiques amb ambicions de Pete Mickeal i realitats mediocres. Encara no ha entès jugant de 3 amb el seu cos ha de trepitjar més la zona.
- Felipe Reyes: el típic cas de jugador que fa números i vestidor a base de collons. Excel·lent en un Madrid "segundón", però material sobrant per aspirar a títols de veritat.
- Sergio Llull: aquesta és una fixació personal, i sé que no és fàcil dir-ho en la seva "semana fantástica". La meva crítica es centra en que no entén el joc. Jugador microones, que et pot fer la feina sortint des de la banqueta i revolucionant partits, però no pot assumir la direcció del joc. A més, fa anys que els seus entrenadors s'entesten en donar-li les boles clau, i no n'encerta ni una.
Punts forts:
- Tomic: que si és feble, que si és un titafreda...cony, heu fitxat a un croat de 2,20! Si volíeu caràcter haver contractat a Pekovic... Un prodigi de coordinació i tècnica. El que li falta d'implicació ho cobreix de sobra amb talent. Ell sol va estar a punt d'eliminar al Barça més esplendorós fa un parell d'Eurolligues.
- Singler: sort n'ha tingut de no anar a Detroit, on s'estaria especialitzant en l'agitament de tovalloles. Un jugador amb molt de recorregut al bàsquet europeu. Bona primera passa, magnífic llançament i moviments ràpids. Té menys minuts dels que mereix.
- Carroll: aquest ja no és tan jove, però és un megacrack. Si li dones un pam a la línia de 3 et mata. Un microones intel·ligent. L'assassí silenciós. Moooooooolts menys minuts dels que mereix.
- MIROTIC: amb majúscules. El jugador més excitant d'Europa en l'actualitat. Ho fa TOT en atac. Puja la pilota, dribla, posteja, bloqueja, llança de ben a prop, de tres...i en defensa apreta les dents. Sort que els Bulls el tenen en agenda.
Temes descartats:
- Xavi Pascual "demisión"
- De magnífic producte que és l'NBA League Passa
- Dels hàbits de treball
- De com Rubí no està tan malament per viure-hi
- De restaurants vegetarians
- De bars moderns que no serveixen taules a partir de les 23h
Tampoc s'ha d'estar cec. Jo mateix, que sagno en blaugrana, prefereixo veure un partit del Reial Madrid de Laso que del Barça de Xavi Pascual -el que no sé si és mèrit d'un o demèrit de l'altre-. En pocs mesos ha construït un equip que emula -amb més tècnica- el joc elèctric de la brillant Penya de Bennet, Ricky i Rudy. Però el Joventut i el Madrid no comparteixen objectius. Els blancs no es poden acontentar amb un joc vistós i una Copa del Rey cada cert temps, i dubto que el model adquirit doni per gaire més.
La idea de joc de Laso és clara: joc directe, i a veure qui pot més en l'intercanvi de cops. No cal dir que, en una plantilla com la del Reial Madrid, el resultat serà positiu el 90% dels cops, però l'estratègia també deixa la porta oberta a que qualsevol et pinti la cara (es digui Partizan o Grescap Bilbao). Tot es basa en la inspiració, gairebé sempre superior en els blancs, però els punts febles es deixen veure fins i tot en les victòries. És tan comú que el Madrid superi els 85 punts per partit, com que el seu rival no baixi dels 80 (marcadors de Copa i d'Eurolliga). El problema arriba el dia que no tens l'encert necessari per sumar una cistella rere l'altra. És en aquests partits quan cal baixar el cul a defensar, i si no hi estàs habituat el més probable és que et vegis superat.
La intranscendència de la lliga regular y l'esforç explosiu que requereix la Copa validen la tàctica, però la cosa canvia en entorn Eurolliga o en play-offs. A Europa ja s'ha vist com dues derrotes (perfectament possibles amb aquest plantejament) en la segona fase han estat mortals. I se'm fa difícil imaginar 3 victòries d'aquest Madrid en enfrontaments a 5 contra equips com el Caja Laboral o, sobretot, el Barça.
El problema vindrà el dia que aquesta gent es posi al cap que ha de defensar. Només cal mirar els jugadors per saber que, amb algun retoc, tindrien equip com per disputar la Final Four any rere any. Potser si l'amic Divac hagués fet la seva feina em podria estalviar els següents dos paràgrafs, però aquí va el meu anàlisi sobre la plantilla del Reial Madrid de bàsquet.
Punts febles:
- Sergio Rodríguez: el gran engany del bàsquet espanyol, juntament amb Miralles. Un triler capaç de colar-se en les millors jugades de la dècada a l'ACB, però inhabilitat per dirigir un equip amb aspiracions. Que hagi passat per -les banquetes- de Portland i Nova York no garanteix res. Per allà estan Raymon Felton i Jeremy Lin -ja m'ho direu...
- Carlos Suárez: un altre hype del bàsquet espanyol. Un ploramiques amb ambicions de Pete Mickeal i realitats mediocres. Encara no ha entès jugant de 3 amb el seu cos ha de trepitjar més la zona.
- Felipe Reyes: el típic cas de jugador que fa números i vestidor a base de collons. Excel·lent en un Madrid "segundón", però material sobrant per aspirar a títols de veritat.
- Sergio Llull: aquesta és una fixació personal, i sé que no és fàcil dir-ho en la seva "semana fantástica". La meva crítica es centra en que no entén el joc. Jugador microones, que et pot fer la feina sortint des de la banqueta i revolucionant partits, però no pot assumir la direcció del joc. A més, fa anys que els seus entrenadors s'entesten en donar-li les boles clau, i no n'encerta ni una.
Punts forts:
- Tomic: que si és feble, que si és un titafreda...cony, heu fitxat a un croat de 2,20! Si volíeu caràcter haver contractat a Pekovic... Un prodigi de coordinació i tècnica. El que li falta d'implicació ho cobreix de sobra amb talent. Ell sol va estar a punt d'eliminar al Barça més esplendorós fa un parell d'Eurolligues.
- Singler: sort n'ha tingut de no anar a Detroit, on s'estaria especialitzant en l'agitament de tovalloles. Un jugador amb molt de recorregut al bàsquet europeu. Bona primera passa, magnífic llançament i moviments ràpids. Té menys minuts dels que mereix.
- Carroll: aquest ja no és tan jove, però és un megacrack. Si li dones un pam a la línia de 3 et mata. Un microones intel·ligent. L'assassí silenciós. Moooooooolts menys minuts dels que mereix.
- MIROTIC: amb majúscules. El jugador més excitant d'Europa en l'actualitat. Ho fa TOT en atac. Puja la pilota, dribla, posteja, bloqueja, llança de ben a prop, de tres...i en defensa apreta les dents. Sort que els Bulls el tenen en agenda.
Temes descartats:
- Xavi Pascual "demisión"
- De magnífic producte que és l'NBA League Passa
- Dels hàbits de treball
- De com Rubí no està tan malament per viure-hi
- De restaurants vegetarians
- De bars moderns que no serveixen taules a partir de les 23h
Suscribirse a:
Entradas (Atom)