Reconec que estar-me 24 hores al dia connectat a twitter (encara) no m'ha comportat cap gran benefici, però sí una gran experiència -almenys una. Va ser el día que vaig conèixer en persona a Ramon Gener. Gràcies a un petit concurs que ell mateix va organitzar vaig tenir la possibilitat d'assistir a una xerrada de gairebé dues hores al Cercle del Liceu en la que va desgranar l'obra Le Grand Macabre, de Ligeti. L'impacte va ser doblement brutal, per la possibilitat de viure en persona i en versió "director's cut" una sessió de l'Òpera en Texans, i per confirmar la meva impressió sobre el seu presentador: un personatge sincerament apasionat i transparent en les seves explicacions. Un luxe comunicatiu o un comunicador de luxe, com preferiu...
El primer contacte que vaig tenir amb l'Òpera en Texans va ser en la seva estrena, quan per casualitat vaig topar a la tele amb un senyor ben pentinat que havia muntat un happening a la porta del Triangle amb un piano i una coral de passejants disposats a cantar l'Havanera de Carmen. Cap altre moment televisiu m'ha cridat tant l'atenció en els darrers anys. O potser sí, quan el propi Gener es va posar a treballar el ferro per reproduir el Cor dels Gitanos de El Trobador...o potser quan va descobrir les múltiples referències de Queen al Pagliacci de Leoncavallo... (de fet, en podria trobar més, però és que jo veig molta tele i això és problema meu)
El cas és que Òpera en Texans es va convertir en LA sensació del passat curs televisiu. I com pot ser que un programa sobresurti tant amb una temàtica, en principi, tan poc atractiva? Doncs ho vaig descobrir gràcies a una història personal paral·lela. Coincidint amb els primers capítols del programa, una amiga estava llegint un llibre sobre els arguments universals utilitzats al cinema per un treball universitari. Cada vegada que ens trobàvem m'explicava trames i mes tramés aplicables a mil pel·lícules conegudíssimes...i aquesta és la clau. L'Òpera en Texans mostra a l'espectador històries d'amor, de venjança, d'odi o de traició portades al cant líric, però que ens són conegudes per tots. Arguments universals; històries comunes; escenaris únics.
Obsesiu com sóc amb les coses que m'agraden, vaig estar-me setmanes recomanant el programa a tothom que coneixia, i el feedback no podia ser més positiu. Veient la reacció del meu entorn i dels mitjans de comunicació, la demanda ja no era que es passés el programa al prime time de TV3, sinó una estàtua a la porta del Liceu en honor a Ramon Gener i un Parsifal per ell solet!
Doncs no...el premi a tan excelsa primera temporada va ser el trasllat als dimecres al vespre. Una cosa és competir en dia i hora amb Salvados i Pekin Express (que ja és competir per un programa nou), i una altra cosa és entrar a la franja del futbol, amb dos Barça-Madrid de benvinguda i la Champions esperant al fons del passadís.
La dita popular diu que les coses, quan van bé, millor no tocar-les. I les dites, a més de populars, són sàvies. Desorientar a l'espectador amb canvis horaris és una mala idea, però si a més li poses una pilota al davant, el més probable és que el perdis. En fi...sempre ens quedarà la televisió a la carta, pels dies que preferim Messi a Verdi. Ja ho sabeu, que sempre és millor riure que plorar, així que Ridi Pagliaccio!!
Temes descartats:
- De com fa temps que no veig un partit de l'Eurolliga
- De com m'estic tornant un convençut de l'NBA
- Del fet que, si fos cosa meva, Paul Auster ja tindria el Nobel
- De com admiro a Alfons Arús (això diria que ja ho posat abans...)
- De perquè Mestres és una passada de voltes en l'aposta per la qualitat de TVC que no acaba de sortir bé
- De com, de tant mirar-nos el melic televisiu, de vegades ens perdem coses que estan prou bé
- De com, malgrat tot, a TVC es fan moltes coses bé
- Dels "hijos tróspidos"
miércoles, 29 de febrero de 2012
lunes, 27 de febrero de 2012
Goran Bregovic
M'agrada pensar que el vestuari immaculadament blanc de Goran Bregovic té més a veure amb la providència que amb el mal gust. No pot ser que un home de la seva sensibilitat artística hagi estat dotat d'un deficient gust estètic per simple caprici. Prefereixo donar per fet que al darrere hi ha un missatge diví que situa al personatge en el súmmum de la coherència. Perquè el blanc és el color dels bons sentiments i les millors accions. I si me'n vaig endur alguna percepció sobre Bregovic del seu concert el passat divendres al Palau de la Música, aquesta és la de la generositat.
Només un home excepcionalment generós pot cedir el protagonisme d'una obra tan personal com la seva a la resta de la banda. A Bregovic només te'l pots imaginar tancat durant mesos envoltat de partitures i buscant el arranjaments més perfectes. Només així es poden cultivar aquells cabells, més propis d'un Nobel de física que d'una estrella de la cançó. I, tot i això, quan arriba el moment de portar el treball a l'escenari decideix envoltar-se de cinc cantants lírics, dues vocalistes folclòriques, una secció de 4 virtuosos de la corda, cinc fills del vent i un líder vocal gitano amb un art tan expansiu que no li entra a la camisa. Perquè sap que ell no és el més indicat per cantar les seves cançons. Que la seva veu trencada està més per provocar que per liderar. I perquè sap que, encara mantenint-se en aquesta profunda discreció, els cops del seu canell director són capaços de provocar el més violent dels incendis.
Només un home excepcionalment generós pot apartar-se de la puresa del folk per portar la música balcànica a qualsevol racó del món. Qui li manava a Bregovic deixar la comoditat del conegut per aprofundir en els secrets del rock o el tango? No en tenia prou sent un heroi unificador d'un territori trencat? Bregovic ha transcedit, marcat per la curiositat i per les ganes d'oferir un repertori cada cop més rodó i amb capacitat per arribar a més i més públic.
I només un home excepcional pot aturar en sec la disbauxa més absoluta per rendir tribut a la realitat profunda de la seva nació -sigui quina sigui. Amb un simple moviment de cap pot fer callar la més animada de les celebracions trompeteres per sentir amb reverència el cant d'una de les seves vocalistes que, com una mare, li recorda que de vegades les festes, més que per festejar i divertir, es fan amb ànims d'evasió.
Temes descartats:
- De com el proper concert de música balcànica haurà d'estar banyat en rakia
- Del descobriment de Fantomi
- De la gent que és molt del Barça
- D'una festa mexicana sense barrets ni burritos ni ranxeres
- D'un sopar que s'havia de fer aquest cap de setmana, però que em sembla que no es farà mai
Només un home excepcionalment generós pot cedir el protagonisme d'una obra tan personal com la seva a la resta de la banda. A Bregovic només te'l pots imaginar tancat durant mesos envoltat de partitures i buscant el arranjaments més perfectes. Només així es poden cultivar aquells cabells, més propis d'un Nobel de física que d'una estrella de la cançó. I, tot i això, quan arriba el moment de portar el treball a l'escenari decideix envoltar-se de cinc cantants lírics, dues vocalistes folclòriques, una secció de 4 virtuosos de la corda, cinc fills del vent i un líder vocal gitano amb un art tan expansiu que no li entra a la camisa. Perquè sap que ell no és el més indicat per cantar les seves cançons. Que la seva veu trencada està més per provocar que per liderar. I perquè sap que, encara mantenint-se en aquesta profunda discreció, els cops del seu canell director són capaços de provocar el més violent dels incendis.
Només un home excepcionalment generós pot apartar-se de la puresa del folk per portar la música balcànica a qualsevol racó del món. Qui li manava a Bregovic deixar la comoditat del conegut per aprofundir en els secrets del rock o el tango? No en tenia prou sent un heroi unificador d'un territori trencat? Bregovic ha transcedit, marcat per la curiositat i per les ganes d'oferir un repertori cada cop més rodó i amb capacitat per arribar a més i més públic.
I només un home excepcional pot aturar en sec la disbauxa més absoluta per rendir tribut a la realitat profunda de la seva nació -sigui quina sigui. Amb un simple moviment de cap pot fer callar la més animada de les celebracions trompeteres per sentir amb reverència el cant d'una de les seves vocalistes que, com una mare, li recorda que de vegades les festes, més que per festejar i divertir, es fan amb ànims d'evasió.
Temes descartats:
- De com el proper concert de música balcànica haurà d'estar banyat en rakia
- Del descobriment de Fantomi
- De la gent que és molt del Barça
- D'una festa mexicana sense barrets ni burritos ni ranxeres
- D'un sopar que s'havia de fer aquest cap de setmana, però que em sembla que no es farà mai
jueves, 23 de febrero de 2012
Sant Cugat
Ser del Vallès és una experiència curiosa. Els de Barcelona ens veuen com el seu Detroit...un lloc decadent on abans es fabricaven camises i on avui els fills del gossos andalusos es dediquen a inflar les taxes d'atur juvenil i a deambular per les cantonades de la Zona Hermètica els dijous per la nit. Se'ls en fot que la comarca generi el 17% del PIB català, i que sigui un dels territoris amb major concentració d'institucions acadèmiques! La frontera entre Mordor i l'Oasi català, que de tota la vida ha tingut la palmera i el bassal allà a la capital, la marca Collserola. Ara bé...tot canvia si dius que ets de Sant Cugat!! Si és així, estrany serà que no acabis sopant al Botafumeiro i compartint banys de cava a Luz de Gas amb el president del Barça de torn.
Que Sant Cugat és diferent no és una qüestió de percepció personal, que jo sempre em cobreixo les esquenes! Mentre la resta de poblacions del Vallès s'enfonsen amb taxes d'atur properes al 20%, al peu del monestir ploren per un 9% de ciutadans ociosos. Més: el salari mig de la comarca es situa en poc més de 23.000 euros l'any, mentre que a Sant Cugat es mouen per sobre dels 30.000 (aquesta dada la recordo publicada a no sé quin diari local, però no he trobat el link).
Tan especials se senten, que han instaurat la seva república convergent enmig del regnat socialista de la comarca. Almenys han tingut la decència de sumar-se al fenòmen de les alcaldesses, que al Vallès ja fa temps que sabem que en mans d'elles tot va millor. I s'han muntat una ciutat envoltada d'espais verds i zones per passejar amb la bicicleta, quan la norma territorial diu que l'herba és el millor adob per l'asfalt. Si fins i tot les seves noies són més altes, rosses i esveltes, que vénen ganes de despullar-les només per veure si porten el segell de Matel!!
Però aquest nivells de perfecció es paguen amb la gestió política. L'avorriment dels regidors és tan alt que, mentre el món s'enfonsa, es dediquen a inventar coses com el "carrer intel·ligent", que et deu sumar les xifres de la matrícula abans no hagis trobat un puto lloc per aparcar. O gairebé es sumen a no sé quin coi d'agrupacions de pijomunicipis contra la monarquia. I la seva gran preocupació és reclamar un jutjat propi, que ara s'han de desplaçar fins a Rubí per a obrir les seves empreses, i ja se sap que a Rubí s'hi entra sencer, però no com se'n surt.
Els vallesans, quan baixem a Sant Cugat -i ho fem sempre que podem- tenim un seguit d'actituds impresentables que no podem evitar. La primera és escopir...un esput ben profund contra aquell terra impolut, per a que recordi que pertany a la mateixa estirp d'extraradi que Terrassa, Sabadell o Rubí. I l'altre és deixar una propina indecent a tots els bars pels que passem. Tan se val el forat que t'hagi deixat la maleïda mitjana a les butxaques...nosaltres no som més pobre que ningú!!
Quan t'estàs allà, al davant de l'estació a punt per marxar d'aquell parèntesi de perfecció no pots més que renegar en hebreu per sota el nas, per espolsar-te aquella sensació de que la ciutat se ne'n fot d'amagades de la teva vulgaritat. Però un cop al tren, amb el cap recolzat al vidre no pots evitar pensat: "collons, que maco que ho tenen aquests cabrons".
Temes descartats:
- De com aquest lloc va estar a punt de dir-se newkidsonthe.blogspot.com
- De com admiro a Alfons Arús
- De com no m'haig de preocupar d'apropar-me als 27, perquè no sóc cap estrella del rock
- De com s'estan carregant Òpera en Texans
Que Sant Cugat és diferent no és una qüestió de percepció personal, que jo sempre em cobreixo les esquenes! Mentre la resta de poblacions del Vallès s'enfonsen amb taxes d'atur properes al 20%, al peu del monestir ploren per un 9% de ciutadans ociosos. Més: el salari mig de la comarca es situa en poc més de 23.000 euros l'any, mentre que a Sant Cugat es mouen per sobre dels 30.000 (aquesta dada la recordo publicada a no sé quin diari local, però no he trobat el link).
Tan especials se senten, que han instaurat la seva república convergent enmig del regnat socialista de la comarca. Almenys han tingut la decència de sumar-se al fenòmen de les alcaldesses, que al Vallès ja fa temps que sabem que en mans d'elles tot va millor. I s'han muntat una ciutat envoltada d'espais verds i zones per passejar amb la bicicleta, quan la norma territorial diu que l'herba és el millor adob per l'asfalt. Si fins i tot les seves noies són més altes, rosses i esveltes, que vénen ganes de despullar-les només per veure si porten el segell de Matel!!
Però aquest nivells de perfecció es paguen amb la gestió política. L'avorriment dels regidors és tan alt que, mentre el món s'enfonsa, es dediquen a inventar coses com el "carrer intel·ligent", que et deu sumar les xifres de la matrícula abans no hagis trobat un puto lloc per aparcar. O gairebé es sumen a no sé quin coi d'agrupacions de pijomunicipis contra la monarquia. I la seva gran preocupació és reclamar un jutjat propi, que ara s'han de desplaçar fins a Rubí per a obrir les seves empreses, i ja se sap que a Rubí s'hi entra sencer, però no com se'n surt.
Els vallesans, quan baixem a Sant Cugat -i ho fem sempre que podem- tenim un seguit d'actituds impresentables que no podem evitar. La primera és escopir...un esput ben profund contra aquell terra impolut, per a que recordi que pertany a la mateixa estirp d'extraradi que Terrassa, Sabadell o Rubí. I l'altre és deixar una propina indecent a tots els bars pels que passem. Tan se val el forat que t'hagi deixat la maleïda mitjana a les butxaques...nosaltres no som més pobre que ningú!!
Quan t'estàs allà, al davant de l'estació a punt per marxar d'aquell parèntesi de perfecció no pots més que renegar en hebreu per sota el nas, per espolsar-te aquella sensació de que la ciutat se ne'n fot d'amagades de la teva vulgaritat. Però un cop al tren, amb el cap recolzat al vidre no pots evitar pensat: "collons, que maco que ho tenen aquests cabrons".
Temes descartats:
- De com aquest lloc va estar a punt de dir-se newkidsonthe.blogspot.com
- De com admiro a Alfons Arús
- De com no m'haig de preocupar d'apropar-me als 27, perquè no sóc cap estrella del rock
- De com s'estan carregant Òpera en Texans
miércoles, 22 de febrero de 2012
No som d'eixe món
Em reconec com una persona passiva, que mira amb certa lleugeresa gairebé tot el que passa al seu voltant. Però en aquesta setmana he anat acumulant motius per sentir un cert rebuig i, fins i tot, escriure algun tweet mitjanament compromès -tal ha estat el meu atreviment-. Deixo de banda les actituds prepotens de la dreta i la CEOE -perdonin la redundància- a l'hora d'exigir sacrifis als que ja no tenen cinturó on fer-ne forats. El que més m'ha escamat ha estat la imatge de la policia valenciana escalfant a porrades a uns xavals que passaven fred a classe i a qualsevol altre que passejava per allà.
Com sempre que salten notícies així les xarxes socials van començar a bullir, i els meus TL de Facebook i Twitter es van omplir de comentaris referents als fets, molts d'ells en forma de cançons. I m'agradaria dir que tinc un grup d'amics i coneguts molt original, però aquesta vegada no va ser el cas. La cosa es reduïa a Raimon, Llach i alguna menció a Obrint Pas. Res més. Aquí és on jo m'hauria d'alçar posant una llista de reproducció d'Spotify sobre la taula, però em sento incapaç.
Tenim un problema: ens falten cançons per narrar la nostra pròpia història. Perquè, no fotem! Nosaltres, no som d'eixe món! Per molt que la "benemérita" s'esforci per vestir de gris, no tornarem a tenir pantans per inaugurar ni Palomares on donar-nos un bany. Si estiguéssim als Estats Units ja ens hauríem cagat en l'autoritat a ritme de rap o afusellant guitarres. Fins i tot els flemes dels francesos saben com fer-ho. Però em paro a pensar en una sola cançó catalana o espanyola compromesa feta durant els últims 20 anys i amb una mínima transcendència, i el cap em porta a No me pises que llevo chanclas. Si vam estar a punt d'aixecar el campament de Plaça Catalunya al so de Danza Kuduro!
No és que reclami el sorgiment d'una unitat de cantautors barbuts amb lletres compromeses. Ja tenim prou gent disposada a avorrir-nos. Només algun tema per alçar entre tant costumbrisme. Potser que la Maria i en Marcel rebin una mica d'estopa.
Temes Descartats:
- De com aquest bloc ha sobreviscut a la primera entrada
- De com a el SOC i l'INEM de Lapònia deuen tenir més ofertes de treball que els d'aquí
- De com pot ser que porti dues entrades sense haver parlat de tele
- De si hauré de justificar-me el dia que faci la primera entrada en castellà
Com sempre que salten notícies així les xarxes socials van començar a bullir, i els meus TL de Facebook i Twitter es van omplir de comentaris referents als fets, molts d'ells en forma de cançons. I m'agradaria dir que tinc un grup d'amics i coneguts molt original, però aquesta vegada no va ser el cas. La cosa es reduïa a Raimon, Llach i alguna menció a Obrint Pas. Res més. Aquí és on jo m'hauria d'alçar posant una llista de reproducció d'Spotify sobre la taula, però em sento incapaç.
Tenim un problema: ens falten cançons per narrar la nostra pròpia història. Perquè, no fotem! Nosaltres, no som d'eixe món! Per molt que la "benemérita" s'esforci per vestir de gris, no tornarem a tenir pantans per inaugurar ni Palomares on donar-nos un bany. Si estiguéssim als Estats Units ja ens hauríem cagat en l'autoritat a ritme de rap o afusellant guitarres. Fins i tot els flemes dels francesos saben com fer-ho. Però em paro a pensar en una sola cançó catalana o espanyola compromesa feta durant els últims 20 anys i amb una mínima transcendència, i el cap em porta a No me pises que llevo chanclas. Si vam estar a punt d'aixecar el campament de Plaça Catalunya al so de Danza Kuduro!
No és que reclami el sorgiment d'una unitat de cantautors barbuts amb lletres compromeses. Ja tenim prou gent disposada a avorrir-nos. Només algun tema per alçar entre tant costumbrisme. Potser que la Maria i en Marcel rebin una mica d'estopa.
Temes Descartats:
- De com aquest bloc ha sobreviscut a la primera entrada
- De com a el SOC i l'INEM de Lapònia deuen tenir més ofertes de treball que els d'aquí
- De com pot ser que porti dues entrades sense haver parlat de tele
- De si hauré de justificar-me el dia que faci la primera entrada en castellà
martes, 21 de febrero de 2012
Sempre tard...
Va ser complir els 19 i descobrir la telefonia mòbil. I així fins avui, sempre uns anys tard. Només vaig arribar a temps de conèixer als The Strokes, que ja diràs quina troballa: no vaig poder obrir la boca per anunciar la bonanova, que Julian Casablancas ja estava a l'últim poblat d'indígenes del Paraguay signant un pit guaraní qualsevol. S'entén doncs que hagi esperat al 2012, quan tots us dediqueu a flirtejar en 140 caracters, per obrir un bloc. I s'entendrà que, per molt que me les doni de periodista no em lligui a l'actualitat, que aquí un té una vida i les notícies abans les llegeixes ja són cosa del passat.
P.D: de les coses que he après des de que treballo és que, per a que qualsevol projecte funcioni s'ha de tenir un segell reconeixible. El d'aquest bloc serà els "Temes descartats", que inclouré al final de cada entrada per deixar constància del que m'ha passat pel cap però no ha entrat. Sense més, els Temes Descartats d'aquesta entrada són:
- De quan em va caure una porteria a sobre amb sis anys
- De com vam riure l'últim carnaval en que ens vam disfressar
- De com és possible que aquest bloc mori abans fins i tot d'una segona entrada
- De com busco omplir el temps amb tontades com aquesta fins que torni l'estiu
Suscribirse a:
Entradas (Atom)