Em reconec com una persona passiva, que mira amb certa lleugeresa gairebé tot el que passa al seu voltant. Però en aquesta setmana he anat acumulant motius per sentir un cert rebuig i, fins i tot, escriure algun tweet mitjanament compromès -tal ha estat el meu atreviment-. Deixo de banda les actituds prepotens de la dreta i la CEOE -perdonin la redundància- a l'hora d'exigir sacrifis als que ja no tenen cinturó on fer-ne forats. El que més m'ha escamat ha estat la imatge de la policia valenciana escalfant a porrades a uns xavals que passaven fred a classe i a qualsevol altre que passejava per allà.
Com sempre que salten notícies així les xarxes socials van començar a bullir, i els meus TL de Facebook i Twitter es van omplir de comentaris referents als fets, molts d'ells en forma de cançons. I m'agradaria dir que tinc un grup d'amics i coneguts molt original, però aquesta vegada no va ser el cas. La cosa es reduïa a Raimon, Llach i alguna menció a Obrint Pas. Res més. Aquí és on jo m'hauria d'alçar posant una llista de reproducció d'Spotify sobre la taula, però em sento incapaç.
Tenim un problema: ens falten cançons per narrar la nostra pròpia història. Perquè, no fotem! Nosaltres, no som d'eixe món! Per molt que la "benemérita" s'esforci per vestir de gris, no tornarem a tenir pantans per inaugurar ni Palomares on donar-nos un bany. Si estiguéssim als Estats Units ja ens hauríem cagat en l'autoritat a ritme de rap o afusellant guitarres. Fins i tot els flemes dels francesos saben com fer-ho. Però em paro a pensar en una sola cançó catalana o espanyola compromesa feta durant els últims 20 anys i amb una mínima transcendència, i el cap em porta a No me pises que llevo chanclas. Si vam estar a punt d'aixecar el campament de Plaça Catalunya al so de Danza Kuduro!
No és que reclami el sorgiment d'una unitat de cantautors barbuts amb lletres compromeses. Ja tenim prou gent disposada a avorrir-nos. Només algun tema per alçar entre tant costumbrisme. Potser que la Maria i en Marcel rebin una mica d'estopa.
Temes Descartats:
- De com aquest bloc ha sobreviscut a la primera entrada
- De com a el SOC i l'INEM de Lapònia deuen tenir més ofertes de treball que els d'aquí
- De com pot ser que porti dues entrades sense haver parlat de tele
- De si hauré de justificar-me el dia que faci la primera entrada en castellà
Per norma no acostumo a ser massa fan dels grups que van de compromesos d'una causa determinada. Trobo que està bé que els grups de l'actual onada de música en català no siguin del tipus reivindicatiu perquè això significa que la música en català guanya en normalitat. A partir d'aquí, no estaria de més que grups com Manel tinguéssin un cert punt més rebel. Jo vaig ser un concert de Manel on hi havia Artur Mas, Duran Lleida i José Antich. I això no mola...
ResponderEliminarSr. Feu! Sempre és un plaer. Jo tampoc sóc gens fan dels grups compromesos, ja ho deixo clar. Però vaja, que estaria bé no haver de recordar gallinetes, campanades i butifarres cada cop que hi ha un mínim moviment social. En d'altres països han trobat relleu en grups populars, i aquí sembla que per estar a les llistes d'èxits hagis de cantar al blau del mar.
ResponderEliminar