Goran Bregovic

M'agrada pensar que el vestuari immaculadament blanc de Goran Bregovic té més a veure amb la providència que amb el mal gust. No pot ser que un home de la seva sensibilitat artística hagi estat dotat d'un deficient gust estètic per simple caprici. Prefereixo donar per fet que al darrere hi ha un missatge diví que situa al personatge en el súmmum de la coherència. Perquè el blanc és el color dels bons sentiments i les millors accions. I si me'n vaig endur alguna percepció sobre Bregovic del seu concert el passat divendres al Palau de la Música, aquesta és la de la generositat.

Només un home excepcionalment generós pot cedir el protagonisme d'una obra tan personal com la seva a la resta de la banda. A Bregovic només te'l pots imaginar tancat durant mesos envoltat de partitures i buscant el arranjaments més perfectes. Només així es poden cultivar aquells cabells, més propis d'un Nobel de física que d'una estrella de la cançó. I, tot i això, quan arriba el moment de portar el treball a l'escenari decideix envoltar-se de cinc cantants lírics, dues vocalistes folclòriques, una secció de 4 virtuosos de la corda, cinc fills del vent i un líder vocal gitano amb un art tan expansiu que no li entra a la camisa. Perquè sap que ell no és el més indicat per cantar les seves cançons. Que la seva veu trencada està més per provocar que per liderar. I perquè sap que, encara mantenint-se en aquesta profunda discreció, els cops del seu canell director són capaços de provocar el més violent dels incendis.

Només un home excepcionalment generós pot apartar-se de la puresa del folk per portar la música balcànica a qualsevol racó del món. Qui li manava a Bregovic deixar la comoditat del conegut per aprofundir en els secrets del rock o el tango? No en tenia prou sent un heroi unificador d'un territori trencat? Bregovic ha transcedit, marcat per la curiositat i per les ganes d'oferir un repertori cada cop més rodó i amb capacitat per arribar a més i més públic.

I només un home excepcional pot aturar en sec la disbauxa més absoluta per rendir tribut a la realitat profunda de la seva nació -sigui quina sigui. Amb un simple moviment de cap pot fer callar la més animada de les celebracions trompeteres per sentir amb reverència el cant d'una de les seves vocalistes que, com una mare, li recorda que de vegades les festes, més que per festejar i divertir, es fan amb ànims d'evasió.

Temes descartats:
- De com el proper concert de música balcànica haurà d'estar banyat en rakia
- Del descobriment de Fantomi
- De la gent que és molt del Barça
- D'una festa mexicana sense barrets ni burritos ni ranxeres
- D'un sopar que s'havia de fer aquest cap de setmana, però que em sembla que no es farà mai