Sant Cugat

Ser del Vallès és una experiència curiosa. Els de Barcelona ens veuen com el seu Detroit...un lloc decadent on abans es fabricaven camises i on avui els fills del gossos andalusos es dediquen a inflar les taxes d'atur juvenil i a deambular per les cantonades de la Zona Hermètica els dijous per la nit. Se'ls en fot que la comarca generi el 17% del PIB català, i que sigui un dels territoris amb major concentració d'institucions acadèmiques! La frontera entre Mordor i l'Oasi català, que de tota la vida ha tingut la palmera i el bassal allà a la capital, la marca Collserola. Ara bé...tot canvia si dius que ets de Sant Cugat!! Si és així, estrany serà que no acabis sopant al Botafumeiro i compartint banys de cava a Luz de Gas amb el president del Barça de torn.

Que Sant Cugat és diferent no és una qüestió de percepció personal, que jo sempre em cobreixo les esquenes! Mentre la resta de poblacions del Vallès s'enfonsen amb taxes d'atur properes al 20%, al peu del monestir ploren per un 9% de ciutadans ociosos. Més: el salari mig de la comarca es situa en poc més de 23.000 euros l'any, mentre que a Sant Cugat es mouen per sobre dels 30.000 (aquesta dada la recordo publicada a no sé quin diari local, però no he trobat el link).

Tan especials se senten, que han instaurat la seva república convergent enmig del regnat socialista de la comarca. Almenys han tingut la decència de sumar-se al fenòmen de les alcaldesses, que al Vallès ja fa temps que sabem que en mans d'elles tot va millor. I s'han muntat una ciutat envoltada d'espais verds i zones per passejar amb la bicicleta, quan la norma territorial diu que l'herba és el millor adob per l'asfalt. Si fins i tot les seves noies són més altes, rosses i esveltes, que vénen ganes de despullar-les només per veure si porten el segell de Matel!!

Però aquest nivells de perfecció es paguen amb la gestió política. L'avorriment dels regidors és tan alt que, mentre el món s'enfonsa, es dediquen a inventar coses com el "carrer intel·ligent", que et deu sumar les xifres de la matrícula abans no hagis trobat un puto lloc per aparcar. O gairebé es sumen a no sé quin coi d'agrupacions de pijomunicipis contra la monarquia. I la seva gran preocupació és reclamar un jutjat propi, que ara s'han de desplaçar fins a Rubí per a obrir les seves empreses, i ja se sap que a Rubí s'hi entra sencer, però no com se'n surt.

Els vallesans, quan baixem a Sant Cugat -i ho fem sempre que podem- tenim un seguit d'actituds impresentables que no podem evitar. La primera és escopir...un esput ben profund contra aquell terra impolut, per a que recordi que pertany a la mateixa estirp d'extraradi que Terrassa, Sabadell o Rubí. I l'altre és deixar una propina indecent a tots els bars pels que passem. Tan se val el forat que t'hagi deixat la maleïda mitjana a les butxaques...nosaltres no som més pobre que ningú!!

Quan t'estàs allà, al davant de l'estació a punt per marxar d'aquell parèntesi de perfecció no pots més que renegar en hebreu per sota el nas, per espolsar-te aquella sensació de que la ciutat se ne'n fot d'amagades de la teva vulgaritat. Però un cop al tren, amb el cap recolzat al vidre no pots evitar pensat: "collons, que maco que ho tenen aquests cabrons".

Temes descartats:
- De com aquest lloc va estar a punt de dir-se newkidsonthe.blogspot.com
- De com admiro a Alfons Arús
- De com no m'haig de preocupar d'apropar-me als 27, perquè no sóc cap estrella del rock
- De com s'estan carregant Òpera en Texans