Mentiria si digués que vaig néixer amb un llibre sota el braç. De fet, vaig començar a llegir amb certa continuïtat per una noia, que és pel que es fan les coses que valen la pena. Ella treballava en una joieria que li deixava prou temps per anar passant pàgines a un ritme desesperant i jo intentava estar a l'alçada per tenir alguna cosa de què parlar i tot el que ve després (fins aquí, els versos propis de cançons de Manel).
El cas és que he agafat el costum de comprar llibres en tandes de tres. Com el mercat ofereix molta merda i jo sempre he tingut una punteria de pena em deixo sense acabar una mitjana d'1,5 llibres per tongada...un desastre. Però l'última vegada vaig fer un "pleno al 15", que les loteries de l'estat premien amb milions d'euros i jo amb una entrada a aquest -cada vegada més abandonat, blog. De veritat...llegiu-los:
- Irse a Madrid: Manuel Jabois és un desgraciat. Aquest és l'adjectiu que utilitzem a Rubí per expressar admiració cap a una persona. Portava anys convençut de que el millor articulista del país era Enric González, però ja no ho tinc tan clar. Aquest gallec és de l'escola del "se dejaba llevar". Escriu amb aquella lleugeresa de qui se sap en possessió d'un do únic. Prou intel·ligent per no donar-se importància, el que explica sempre és transcendent, potser no pel que diu, però sí per l'estètica. La meva família és testimoni d'un atac de riure de més de 30 minuts provocat per la història de la contractació de l'ADSL i l'obsessió pel porno. Acabes el llibre buscant més pàgines, i el millor que pots fer és llançar-te als braços d'internet.
- Diari d'hivern: un llibre d'aquells d'aturar-se i mirar enrere. El problema és que si el que fa balanç et treu 40 anys les conclusions et poden esclafar. Sóc d'aquells lectors simples que adoren tot el que fa Paul Auster. M'és igual sobre el que escrigui, no he deixat a mitges ni un sol dels seus llibres. Cert que abusa de la casualitat i que la seva dinàmica d'un llibre a l'any han rebaixat la qualitat de les temàtiques...però, i què? El tio té la fórmula, i ja és igual que escrigui sobre un terrorista a petita escala, de la descoberta personal pels carrers de Brooklyn o sobre ell mateix. La veritat es que la seva vida no té res gaire espectacular...un viatge de maduració, una mort maternal inesperada i un amor equilibrant. El que és excepcional és la manera de viure-la i explicar-la, com pocs altres ho poden fer. La reflexió final obliga a agafar aire.
- No matarían ni una mosca: "no es importante lo que ocurrió allí, sino cómo es ahora aquí". Gairebé la última frase del llibre. Estaria molt bé si no hagués sortit de la ment de Simo Zaric, militar serbi acusat pel TIPY de la Haya per perseguir a croats i musulmans. El "ahora aquí" es refereix al centre penitenciari d'Schveningen, on els que van convertir Yugoslavia en un camp de batalla i de rancúnia compartien partides de cartes i festes gastronòmiques esperant la seva condemna. El vers forma part d'un text signat pels Milosevic, Jelisic et altri en el que es descriu l'enteniment i l'amistat dels empresonats, en una lliçó dirigida als balcans.
Però el llibre no tracta d'això. Slavenka Drakulic es va passar mesos sentada al Tribunal de La Haya com a espectadora dels judicis als criminals de guerra que anaven arribant des dels balcans. 1 capítol, 1 història, amb l'objectiu de descobrir que porta a una persona corrent a executar/violar/torturar als que fins ahir eren els teus veïns. Especialment impactant la narració de les 24 hores de matança viscudes per Drazen Erdemovic, un serbi -militar per casualitat- destinat a una secció apartada de la batalla i que es veu en la dinàmica assassina dels voltants d'Srebrenica contra la seva voluntat. Un capítol que fa mal.
Drakulic es pregunta si estem parlant de monstres. Un sí hauria estat alliberador...
Temes descartats:
- De com en aquesta última setmana he escrit l'equivalent a un best seller (i seguint)
- De com carregar-se les coses que fan il·lusió
- De com en començo a estar tip dels emprenedors alliçonadors
- De la zona de confort
- De l'olor d'alguns bars de Rubí
- De com persones que no conec gaire acaben monopolitzant moltes de les converses en les que participo
No hay comentarios:
Publicar un comentario