Òpera en texans o com carregar-se un gran producte

Reconec que estar-me 24 hores al dia connectat a twitter (encara) no m'ha comportat cap gran benefici, però sí una gran experiència -almenys una. Va ser el día que vaig conèixer en persona a Ramon Gener. Gràcies a un petit concurs que ell mateix va organitzar vaig tenir la possibilitat d'assistir a una xerrada de gairebé dues hores al Cercle del Liceu en la que va desgranar l'obra Le Grand Macabre, de Ligeti. L'impacte va ser doblement brutal, per la possibilitat de viure en persona i en versió "director's cut" una sessió de l'Òpera en Texans, i per confirmar la meva impressió sobre el seu presentador: un personatge sincerament apasionat i transparent en les seves explicacions. Un luxe comunicatiu o un comunicador de luxe, com preferiu...

El primer contacte que vaig tenir amb l'Òpera en Texans va ser en la seva estrena, quan per casualitat vaig topar a la tele amb un senyor ben pentinat que havia muntat un happening a la porta del Triangle amb un piano i una coral de passejants disposats a cantar l'Havanera de Carmen. Cap altre moment televisiu m'ha cridat tant l'atenció en els darrers anys. O potser sí, quan el propi Gener es va posar a treballar el ferro per reproduir el Cor dels Gitanos de El Trobador...o potser quan va descobrir les múltiples referències de Queen al Pagliacci de Leoncavallo... (de fet, en podria trobar més, però és que jo veig molta tele i això és problema meu)

El cas és que Òpera en Texans es va convertir en LA sensació del passat curs televisiu. I com pot ser que un programa sobresurti tant amb una temàtica, en principi, tan poc atractiva? Doncs ho vaig descobrir gràcies a una història personal paral·lela. Coincidint amb els primers capítols del programa, una amiga estava llegint un llibre sobre els arguments universals utilitzats al cinema per un treball universitari. Cada vegada que ens trobàvem m'explicava trames i mes tramés aplicables a mil pel·lícules conegudíssimes...i aquesta és la clau. L'Òpera en Texans mostra a l'espectador històries d'amor, de venjança, d'odi o de traició portades al cant líric, però que ens són conegudes per tots. Arguments universals; històries comunes; escenaris únics.

Obsesiu com sóc amb les coses que m'agraden, vaig estar-me setmanes recomanant el programa a tothom que coneixia, i el feedback no podia ser més positiu. Veient la reacció del meu entorn i dels mitjans de comunicació, la demanda ja no era que es passés el programa al prime time de TV3, sinó una estàtua a la porta del Liceu en honor a Ramon Gener i un Parsifal per ell solet!

Doncs no...el premi a tan excelsa primera temporada va ser el trasllat als dimecres al vespre. Una cosa és competir en dia i hora amb Salvados i Pekin Express (que ja és competir per un programa nou), i una altra cosa és entrar a la franja del futbol, amb dos Barça-Madrid de benvinguda i la Champions esperant al fons del passadís.

La dita popular diu que les coses, quan van bé, millor no tocar-les. I les dites, a més de populars, són sàvies. Desorientar a l'espectador amb canvis horaris és una mala idea, però si a més li poses una pilota al davant, el més probable és que el perdis. En fi...sempre ens quedarà la televisió a la carta, pels dies que preferim Messi a Verdi. Ja ho sabeu, que sempre és millor riure que plorar, així que Ridi Pagliaccio!!

Temes descartats:

- De com fa temps que no veig un partit de l'Eurolliga
- De com m'estic tornant un convençut de l'NBA
- Del fet que, si fos cosa meva, Paul Auster ja tindria el Nobel
- De com admiro a Alfons Arús (això diria que ja ho posat abans...)
- De perquè Mestres és una passada de voltes en l'aposta per la qualitat de TVC que no acaba de sortir bé
- De com, de tant mirar-nos el melic televisiu, de vegades ens perdem coses que estan prou bé
- De com, malgrat tot, a TVC es fan moltes coses bé
- Dels "hijos tróspidos"